Un front comí per l’agricultura

El sector agrari sempre ha sigut la base econòmica del món rural. Al llarg de tot el segle XX ha estat un sector molt regulat per considerar-se estratègic i garantia de l’alimentació de les poblacions nacionals. Estes regulacions no han impedit l’èxode de les poblacions rurals cap a les ciutats, un problema que s’agreuja quan les regulacions del mercat pràcticament desapareixen i per tant el despoblament i la degradació del territori s’accelera. Mentre el discurs oficial continue sent el mateix de fa 60 anys difícilment podrem començar a resoldre el problema. 

Se segueix recolzant l’agricultura industrial i s’insisteix en el productivisme sense tindre en compte els bens que produeix l’agricultura, que esta es desenvolupa en una orografia determinada, que utilitza recursos naturals com és l’aigua, que està sotmesa a tota una sèrie de regulacions com les mediambientals, laborals, de seguretat alimentària, de benestar animal, etc.

Tot això encareix les produccions i el camperol no pot repercutir en els costos. Hem de començar a ficar damunt la taula els béns que produïm, no sols els alimentaris o la gestió del territori, sinó produir respectant el medi ambient i millorant-lo, mantenint la biodiversistat i conformant el paisatge. I, a partir d’ahí, dissenyar les polítiques necessàries.

Hi ha un consens generalitzat del desastre que se’ns ve damunt a causa de l’escalfament global. Essta mala consciència som sempre recau en la majoria dels ciutadans, ja que és sobre ells en qui recau l’ús final dels productes que consumim, mai sobre les administracions responsables de crear els marcs reguladors que afavoreixen el mal ús en la utilització massiva dels béns de consum que després convertim en residus. Així, mentre ací es destrueixen ingents quantitats de produccions agràries, estem important les mateixes produccions de l’altra part del món. Produir un quilo de taronges en València té uns costos en la utilització de recursos humans i ambientals importants a l’igual que transportar un quilo de Sudàfrica. Té trellat este malbaratament de recursos?

El món rural es despobla, el territori es degrada i s’erosiona, les zones abancalades perden la seua funció agrícola de retenció d’avingudes i de protecció de l’erosió dels incendis que cada vegada són més comuns, afectant multitud de varietat vegetals i animals que desapareixen. Nosaltres, els llauradors, els ramaders i els silvicultors que sempre hem sigut els grans protectors del medi ambient, ara (a causa de les condicions amb les quals se’ns obliga a produir) ens convertim en el seu pitjor enemic.

La gestió del territori i l’alimentació de tot un país no pot estar en mans de qui dictamina el mercat perquè és destructor en obligar als camperols a extraure el màxim benefici sense tindre en compte la destrucció que provoca, ja que la seua restauració de la terra no es pot reflectir en els costos de producció. 

Ningú discuteix els serveis bàsics com la sanitat, l’educació, les pensaions o l’exèrcit. Serveis tots fora de la competència del mercat per considerar-se bàsics, estratègics i que és l’estat qui té que garantir la seua qualitat i universalitat. Per què el servei més bàsic de tots, què és la protecció i la gestió del territori, que sustenta la vida i a les persones no està des de fa temps a l’igual que els altres fora del mercat i garantit per l’estat?

Els costos de manteniment serien molt més baixos que els altres serveis ja que gran part del seu finançament vindria pel valor de la producció agrària. A més, l’estat deixaria de gastar en altres polítiques de conservació i restauració del territori. Els llauradors sempre hem sigut els millors conservadors del territori, d’ací la necessitat de traure del mercat determinada agricultura que estiga obligada a complir una funció o condició. Hem d’entendre que en un món globalitzat l’agricultura i la ramaderia no pot competir amb altres agricultures i ramaderies perquè partim de condicions diferents. Per tant si volem frenar la destrucció del territori o el despoblament d’amples zones de territori, el sector agropecuari ha de tornar a ser el motor econòmic de les zones rurals. Després podrem complementar l’economia rural amb altres activitats com el turisme rural, les energies renovables, indústries alimentàries de qualitat, etc.

Si volem mantenir els actuals professionals i que s’incorporen de nous a l’activitat agropecuària hem de buscar un sistema de garantia de rendes que done estabilitat a l’activitat. No s’està proposant res nou. Gran Bretanya el va tindre establert fins els anys 70, data en què aquest país s’incorporà a la Unió Europea. És evident que haríem d’introduir modificacions, sobretot condicionants que alinearen els objectius particulars amb els generals, ja siguen mediambientals, de gestió del territori, de repoblament, etc. La política ja està inventada, sols hem d’adaptar-la als nous temps.

Vull fer una crida a tots els alcaldes, regidors i associacions interessades en el món rural de poblacions menudes que estiguem veient com cada vegada més els nostres pobles es queden sense veïns i que les nostres terres es degraden per falta de mans que les cultiven. Els cride a fer front comú per anar buscant solucions als problemes que patim perquè del contrari ningú ho farà.

es_ESSpanish